DECEPCIÓ TOTAL

per Jorge Candel

Estem a dijous, han passat cinc dies des del darrer partit que el Vila-real va jugar i va empatar al Madrigal contra l'Osca, i jo, a dia de hui, seguisc amb la mateixa sensació de pessimisme, amb el regust amarg al paladar del que per a mi va ser una decepció total dissabte passat.

Els que em coneixen i em segueixen saben que sóc optimista, que intente sempre mirar les coses des d'un prisma diferent, m'agrada veure l'ampolla sempre mig plena, però he de reconèixer que durant aquests dies he intentat traure conclusions positives i no he estat capaç d'anar més enllà i d'agafar-me al que ja sabeu: que, malgrat tot, seguim tercers, i podria ser pitjor.

«Eixir de l'infern és possible, però s'ha de suar sang».
Foto: as.com

Dissabte, per a mi, va ser totalment decepcionant. Potser perquè, igualment que tots els aficionats groguets, esperava per fi un equip que s'enlairara, sobretot després de la injusta derrota a El Molinón, però res més lluny de la realitat, ens vam tornar a pegar de morros amb la dura realitat: un equip totalment perdut sobre la gespa, jugadors desubicats fora de la seua posició, un equip que només anava a base de qualitat però sense un patró de joc definit, sense idees, sense saber com atacar ni com crear perill, pobre en atac, i va llançar als fems un partit que anava guanyant als 10 minuts, a casa, i contra un rival molt inferior. Va tornar a menysprear els primers 45 minuts, com en tots els partits jugats fins ara. Dels nou partits jugats, només en dos el Vila-real se n'ha anat guanyant al descans. Amb un joc parsimoniós, lent, previsible, embafador, desesperant, sense sentit, tocant massa el baló en defensa i fent-lo retrocedir sempre cap enrere, jugant més temps en el nostre camp que en el del rival. La primera part contra l'Osca va ser horrible, penosa, sense possessió de baló...del pitjor que hem vist aquesta temporada.

No sére jo qui jutge el treball de Julio Velázquez, però hi ha certes coses que no entenc. No entenc com a casa pot jugar amb un sol punta, tot deixant l'equip sense eixida ni profunditat i causant danys col·laterals, que no són altres que el fet que l'afició comence a qüestionar un jugadoràs com Cavenaghi, quan el pobre poc més pot fet, ja que juga com una illa i sempre d'esquenes a l'àrea quan és un rematador. No entenc per què quan falten 25 minuts pel final i amb Cavenaghi i Pandiani al camp, l'equip no va bombejar balons o centres des de les bandes. Resulta xocant veure Pandiani, a falta de 10 minuts per al final, havent de baixar a rebre un baló 10 metres fora de l'àrea. No vaig veure una reacció des de la banqueta: si no es podia entrar tocant, s'haguera pogut provar a llançar balons a l'àrea, però calia fer alguna cosa per intentar tancar l'Osca a la seua àrea. El que és inacceptable és que el partit acabara amb un sol remat a porta en els segons 45 minuts. Repetisc, no seré qui jutge el treball de Velázquez, però que no vaja jugant i que espavile, perquè el club ja va escarmentar l'any passat i la premissa és ascendir sí o sí, i no crec que els tremole la mà si cal actuar amb urgència.

La segona decepció, i potser més forta que em vaig endur, va ser la grada. Pensava que després del que vam viure la temporada passada, estàvem més units que mai, tots darrere del lema «Tornarem», afició i equip havíem de ser només un per tornar a primera divisió. Com he explicat més amunt, jo també em vaig endur una decepció dissabte, perquè sí, el joc de l'equip va ser horrible, però d'això als xiulits, hi ha un món. El dissabte em vaig adonar que tot és de boqueta, que no anem tots en el mateix vaixell, i si hi anem, el que no podem fer és abandonar-lo en la primera tempesta i carregar contra l'equip. Així no, perquè així, és impossible que el vaixell arribe a bon port.

Dissabte vaig poder confirmar el que jo i molts pressentíem: hi ha moltíssims que no han sofert la segona divisió i creien en agost que açò anava a ser divertit, que seria un passeig en góndola, que per Nadal ja hauriem pujat a primera... Encara queden 33 jornades per davant per sofrir, perquè ací, en segona divisió, se sofreix de collons. Ja ho vam viure en primera persona fa 12 anys i, sinó, que pregunten al Depor o al Celta, al Valladolid, o al mateix Atlètic de Madrid: eixir de l'infern és possible, però s'ha de suar sang.