LA MATEIXA TRISTA HISTÒRIA

Un detall que no hauria de costar tant...

per Jorge Candel

Sempre s’ha dit que allò que importa en un club són els seus aficionats, que el seu cor està composat per tots i cadascun dels batecs que, a l’uníson, sonen dins del pit de cada patidor i seguidor, i que la tradició d’un club es mesura per la seua massa social.

Ací, en un club modèlic, en què es dóna un tracte tan bo al soci i als aficionats, seria injust dir el contrari. En el club en què, potser, més es malcria la seua massa social, ací, en el Vila-real, hi ha un contacte del qual en salten espurnes, hi ha un rodament que grinyola, potser ja per com d'oxidat està pel temps que du rodant de manera errònia sense que ningú des del club s'haja parat un moment a fer-li una ullada, veure què passa i, si cal actuar, fer-ho de manera sensata.

A Sòria va tornar a escoltar-se aquest grinyol del rodament ja tan famós. A l'estadi de Los Pajaritos, dissabte passat per la vesprada, va tornar a repetir-se la ja famosa i trista història, per desgràcia: minut 93, el col·legiat xiula la fi del partit; a les grades, un centenar d'herois vestits de groc, exhaustos, després d'haver-se alçat a les 6 del matí, pujar a un bus i fer-se sis hores de carretera per anar i les mateixes per tornar, després d'haver hagut de suportar l'aigua i el fred que els van acompanyar tot el viatge, després d'haver estat els 93 minuts del partit i molts, fins i tot des d'abans, animant sense parar, deixant-se la gola i el cor en cada crit d'alè cap al seu equip, i d'haver-se hagut de tragar un partit horrible que quasi va fregar el ridícul, s'alcen i animen més que mai perquè els jugadors els senten. Però, una vegada més, comencen a adonar-se que ho tornaran a fer, que la mateixa trista història tornar a començar, com un bucle, com un déjà-vu maleït: els jugadors no s'apropen a felicitar i agrair el que aquests aficionats vestits d'herois han fet per veure'ls jugar i poder donar-los el seu alè. Com sempre, qui no saluda des del centre del camp, ho fa ja quasi des del túnel, i fins i tot a algú el van haver de traure a empentes perquè saludara encara que fóra per vergonya. Com ja va passar a Sabadell, només la gent jove, la gent amb il·lusió, la gent que sí que sembla que sent eixe escut, es va apropar més. Un escut que, per desgràcia, tots duen en la samarreta, però que hi ha més d'u que no ho mereix.

Tant costa? On està l'error? De qui és la culpa? Són preguntes que m'assalten la ment, però el que no està gens clar és que no es cuiden aquests detalls que, pels uns i pels altres, es queden pendents, i el que s'aconsegueix és que un centenar de «bojos» que es tiren un dissabte sencer en un bus, pagant un viatge quan la cosa ara no està per tirar coets, se'n vagen decebuts, cabrejats i sobretot desil·lusionats, i si l'afició perd la il·lusió, llavors sí que s'haurà acabat tot.

Jo, si m'he de mullar, li tire la culpa al club. Si els jugadors, amb els diners que cobren i de la manera que viuen ací, amb l'afició que tenim i mimats com els tenim, no tenen collons ni vergonya per, després del partit, anar a la grada i agrair a la gent que ha anat (i m'és igual si s'haja guanyat, s'haja perdut, o s'haja fet el ridícul com a Sòria), si no són capaços, ni tan sols els capitans o l'entrenador de que açò es faça, cal que es deixen les coses clares i això només ho pot fer el president. Ell és qui hauria d'haver baixat i haver obligat els jugadors a eixir, per vergonya i per respecte, i saludar la gent. Però pareix que, des de dalt, com he dit al començament, o no els importa aquest tema o no li donen importància, perquè és una cosa ja habitual, una situació que, per desgràcia, a ningú li sorprén per molt trista que siga. Jo, des d'ací, demanaria a qui fóra del club que mirara aquest rodament que tant grinyola i que, per favor, el canviaren, perquè si d'alguna cosa podem i pot presumir el Vila-real és de la seua afició, així que, per favor, cuidem-la com es mereix, cuidem fins l'últim detall, perquè ells són el motor del club, i com el motor s'apague...

Sobretot, es jugue on es jugue, es guanye, es perda o s'empate, si a la grada hi ha uns «bojos» vestits de groc, no es pot deixar que es repetisca la mateixa trista història.