UN PUNT D'OR

per Jorge Candel

Dissabte passat, el Vila-real només va poder traure un punt de l'estadi de Gran Canària. Un punt i gràcies. Un punt que pot tindre moltes lectures, un punt que pot parèixer poc. Però, per a mi, el del dissabte, tal i com va discórrer el partit i amb tots els aspectes externs que hi ha a cada partit que juguem, va ser un punt d’or.

Dissabte passat, el Vila-real va jugar a un estadi difícil, un estadi complicat en el qual haurem de mirar quants punts sumen els nostres rivals més directes. Ja va passar quan l’equip va visitar la Nova Creu Alta: per a molts, va ser un punt que fins i tot pareixia un fracàs, però només vam haver d’esperar a que un rival directe nostre, l’Almeria, jugara allà i perdera 3-0 per adonar-nos que aquell punt no fou tan dolent. Aquesta setmana hem tornat a tindre un altre exemple i de nou amb l’Almeria: el Vila-real va sofrir el que no està escrit a Ponferrada per sumar els tres punts i la victòria, per a molts, quedava malmesa pel mal joc però, aquesta cap de setmana passat, l’Almeria va haver de remuntar dues vegades per sumar només un punt.

«Per molt pírric que semble aquest punt i que
puga no semblar res, a final de temporada pot
resultar fonamental.»  Foto: fiebredeportiva.es

Amb açò vull dir que no tot és tan fàcil com alguns volen que siga, que estem en segona divisió i ací, més que en cap altre lloc, no hi ha rival fàcil ni partit còmode, que cada partit s'ha de jugar i hem de tindre molt clar que patirem en molts estadis i perdrem partits. A açò, cal sumar-li la motivació amb què cada estadi, afició i equip rival ha rebut i rebrà el Vila-real, que és el que té tindre l'etiqueta de «gallet». Segur que la gent que ha viscut i ha «mamat» la segona divisió amb el Vila-real sap del que parle, amb aquelles visites a El Madrigal dels «gallets» d'aquells anys com eren el Racing de Quique Setién, l'Espanyol de Camacho, l'Hèrcules de Quique Hernández, el Betis d'Aquino, el Sevilla, el Valladolid, etc. I aquelles vesprades de futbol vibrant i somniant amb donar la sorpresa, ara ens toca viure-les en la nostra pell i és una cosa contra la qual haurem de lluitar en cada jornada com a visitants.

Quan tens un objectiu marcat i clar com l'ascens cal sumar, sumar i sumar. Si no es pot guanyar, almenys no perdre, però sumar. Per molt pírric que semble aquest punt i que puga no semblar res, a final de temporada pot resultar fonamental. No entenc molta gent que no el valora així, i més tenint tan recent que només ens va faltar un sol punt per evitar el descens a segona.

Però, si per a mi el punt va ser d'or, ara em posaré seriós i expressaré les meues preocupacions sobre el joc de l'equip. El Vila-real va jugar a l'estadi de Gran Canària el pitjor partit d'aquesta temporada. Un partit pèssim, i més després d'haver-lo encarrilat molt prompte amb el gol de Senna. Un equip apàtic, sense caràcter, desdibuixat i al qual l'equip local li va passar per damunt. A part de Senna, només m'atreviria a salvar a Bruno i els minuts d'Hernán Pérez, i no vull entrar en errors puntuals com el de Juan Carlos. Crec que no és el moment de fer sang, el seu error va ser de «traca», però n'hi va haver molts més que també foren claus, com la pèrdua de baló de Cani i la seua deixadesa en la jugada del 2-1, el partit nefast d'Uche... Tampoc em van agradar els canvis de Velázquez, ja que amb 1-1 al marcador, cal ser més valent i no deixar l'equip sense referència dalt com amb el canvi de Cavenaghi per Hernán Pérez. Si l'argentí estava malament físicament, el seu lloc l'haguera hagut d'ocupar Pandiani, però mai pots deixar el teu equip sense una referència en la davantera. No fou encertat deixar sobre el camp tants minuts jugadors com Cani o Uche, que no van estar al seu millor nivell.

Tothom sap que el futbol que vol imposar Velázquez, l'any passat, tot i els resultats, ja no era del meu gust: molt de toc darrere i cap enrere, molta parsimònia en el joc del baló, transicions lentíssimes... Però en fi, cal seguir confiant. De moment, els números l'avalen, i estic convençut que aquest equip té qualitat de sobra per créixer i aconseguir l'objectiu de guanyar jugant bé. De moment, cal quedar-se amb allò positiu, i és que tot i jugar horriblement malament, seguim sense perdre i seguim segons, i per això va ser un punt d'or.