per Jorge Candel
Dissabte
passat, el Vila-real només va poder traure un punt de l'estadi de
Gran Canària. Un punt i gràcies. Un punt que pot tindre moltes
lectures, un punt que pot parèixer poc. Però, per a mi, el del
dissabte, tal i com va discórrer el partit i amb tots els aspectes
externs que hi ha a cada partit que juguem, va ser un punt d’or.
Dissabte
passat, el Vila-real va jugar a un estadi difícil, un estadi
complicat en el qual haurem de mirar quants punts sumen els nostres
rivals més directes. Ja va passar quan l’equip va visitar la Nova
Creu Alta: per a molts, va ser un punt que fins i tot pareixia un
fracàs, però només vam haver d’esperar a que un rival directe
nostre, l’Almeria, jugara allà i perdera 3-0 per adonar-nos que
aquell punt no fou tan dolent. Aquesta setmana hem tornat a tindre un
altre exemple i de nou amb l’Almeria: el Vila-real va sofrir el que
no està escrit a Ponferrada per sumar els tres punts i la victòria,
per a molts, quedava malmesa pel mal joc però, aquesta cap de
setmana passat, l’Almeria va haver de remuntar dues vegades per
sumar només un punt.
 |
«Per molt pírric
que semble aquest punt i que puga no semblar res, a final de
temporada pot resultar fonamental.» Foto: fiebredeportiva.es |
Amb
açò vull dir que no tot és tan fàcil com alguns volen que siga,
que estem en segona divisió i ací, més que en cap altre lloc, no
hi ha rival fàcil ni partit còmode, que cada partit s'ha de jugar i
hem de tindre molt clar que patirem en molts estadis i perdrem
partits. A açò, cal sumar-li la motivació amb què cada estadi,
afició i equip rival ha rebut i rebrà el Vila-real, que és el que
té tindre l'etiqueta de «gallet».
Segur que la gent que ha viscut i ha «mamat»
la segona divisió amb el Vila-real sap del que parle, amb aquelles
visites a El Madrigal dels «gallets»
d'aquells anys com eren el Racing de Quique Setién, l'Espanyol de
Camacho, l'Hèrcules de Quique Hernández, el Betis d'Aquino, el
Sevilla, el Valladolid, etc. I aquelles vesprades de futbol vibrant i
somniant amb donar la sorpresa, ara ens toca viure-les en la nostra
pell i és una cosa contra la qual haurem de lluitar en cada jornada
com a visitants.
Quan
tens un objectiu marcat i clar com l'ascens cal sumar, sumar i sumar.
Si no es pot guanyar, almenys no perdre, però sumar. Per molt pírric
que semble aquest punt i que puga no semblar res, a final de
temporada pot resultar fonamental. No entenc molta gent que no el
valora així, i més tenint tan recent que només ens va faltar un
sol punt per evitar el descens a segona.
Però,
si per a mi el punt va ser d'or, ara em posaré seriós i expressaré
les meues preocupacions sobre el joc de l'equip. El Vila-real va
jugar a l'estadi de Gran Canària el pitjor partit d'aquesta
temporada. Un partit pèssim, i més després d'haver-lo encarrilat
molt prompte amb el gol de Senna. Un equip apàtic, sense caràcter,
desdibuixat i al qual l'equip local li va passar per damunt. A part
de Senna, només m'atreviria a salvar a Bruno i els minuts d'Hernán
Pérez, i no vull entrar en errors puntuals com el de Juan Carlos.
Crec que no és el moment de fer sang, el seu error va ser de
«traca»,
però n'hi va haver molts més que també foren claus, com la pèrdua
de baló de Cani i la seua deixadesa en la jugada del 2-1, el partit
nefast d'Uche... Tampoc em van agradar els canvis de Velázquez, ja
que amb 1-1 al marcador, cal ser més valent i no deixar l'equip
sense referència dalt com amb el canvi de Cavenaghi per Hernán
Pérez. Si l'argentí estava malament físicament, el seu lloc
l'haguera hagut d'ocupar Pandiani, però mai pots deixar el teu equip
sense una referència en la davantera. No fou encertat deixar sobre
el camp tants minuts jugadors com Cani o Uche, que no van estar al
seu millor nivell.
Tothom
sap que el futbol que vol imposar Velázquez, l'any passat, tot i els
resultats, ja no era del meu gust: molt de toc darrere i cap enrere,
molta parsimònia en el joc del baló, transicions lentíssimes...
Però en fi, cal seguir confiant. De moment, els números l'avalen, i
estic convençut que aquest equip té qualitat de sobra per créixer
i aconseguir l'objectiu de guanyar jugant bé. De moment, cal
quedar-se amb allò positiu, i és que tot i jugar horriblement
malament, seguim sense perdre i seguim segons, i per això va ser un
punt d'or.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada