Fins quan?

Descansa en pau, Manolo Preciado. Tu no ens vas arribar
a conèixer, però nosaltres no t'oblidarem mai.

per Jorge Candel

Fins quan? Fins quan tanta desgràcia? Fins quan tanta maldat? Fins quan? M'assec davant de l'ordinador, encara impactat, sobresaltat, amb la gola seca, els pels de punta i la sang freda com el gel, commocionat i abatut, trist... I, sobretot, desconcertat i espantat, potser perquè ja n'he vist moltes, però en aquests moments em sent com el protagonista d'una pel·lícula de terror, eixe protagonista que lluita contra el mal i que quan creu que ja l'ha vençut, que ja l'ha desterrat de la seua vida, li passa alguna cosa que li fa veure que no, que el mal no se n'ha anat, que segueix aguaitant-lo i fotent-li la vida.

Després d'un any de merda, després d'un puto any de tristeses, decepcions, amargors, sofriments, llàgrimes... i sobretot, moltes desgràcies i successos estranys als quals, a dia de hui, encara no puc trobar explicació lògica; un any en què la puta mala sort pareixia jugar i divertir-se a costa nostra; un any que més bé pareixia un malson del qual creies haver eixit en despertar-se als matins, però que en llegir la premsa t'adonaves que no, que tot era real. Pensava jo, i crec que molts, que el "mal" havia desaparegut amb el gol de Falcao, que la seua única missió en aquest món de vius era dur-nos a l'infern dels morts, i que una vegada acomplit el seu encàrrec (no sabem de part de qui), s'allunyaria de les nostres vides per sempre més.

Veure la il·lusió que es respirava a la Vila, l'optimisme que regnava entre la família grogueta, l'homenatge a Fernando Roig, la renovació del capità Marcos Senna, la tornada de Javi Venta... Tot açò, així pareixia confirmar-ho: pareixia que la mala sort ens havia abandonat, que per fi ens deixava respirar i tornar a il·lusionar-nos, però tot era massa bonic per a ser cert.

Anit -casualitats fatals de la vida i que et gelen la sang en pensar-hi- mentre, gitat al llit, tuitejava il·lusionat l'arribada del gran Manolo Preciado, mostrava la meua alegria exultant, el meu optimisme enorme... Anit, quan apagava la llum de la meua habitació i m'adormia pensant en el futur prometedor que ens podia esperar amb l'arribada de Manolo Preciado i el projecte il·lusionant que està preparant el club, no molt lluny d'ací s'apagava una altra llum, la de Manolo Preciado, que ens deixava per a sempre per culpa d'un maleït i covard infart que no li va permetre lluitar com ho havia fet en tota la seua vida marcada per la desgràcia, mentre ací molts ens adormíem pensant que Manolo Preciado ens tornaria a Primera. Ell se n'anava per a sempre, però estic convençut que des d'allà dalt ajudarà els seus equips perquè retornen a la categoria que es mereixen, per això no seria casualitat si, al final de la temporada que ve, els dos equips de la seua vida, Racing de Santander i Sporting de Gijón, i el seu equip en què tantes il·lusions tenia posades, el Vila-real, tornen a Primera Divisió.

Des d'ací, el meu més profund condol a la seua família i als seus amics (que no eren pocs), a tota la gent del Llevant, de l'Sporting i del Racing, i a la família grogueta que tant ha sentit també aquesta pèrdua. Si ens calia algun motiu més per lluitar per eixe ascens, crec que ja el tenim.

M'agradaria acabar d'una altra manera, però no puc evitar fer-ho com he començat: fent-me una pregunta que des d'este matí, quan m'he assabentat de la notícia, ronda el meu cap: fins quan? Aquest matí, quan m'han dit el que havia succeït, no he pogut evitar sentir por, no he pogut evitar que se'm posara la pell de gallina i que un calfred em recorreguera l'esquena i l'estòmac. M'he adonat que el mal segueix ací, que mai se n'ha anat, que estava amagat, esperant el moment idoni per tornar a fer acte de presència i colpejar-nos amb més força que mai. Com diria Iker Jiménez... però, per què? Què li devem? Què vol cobrar-se? I el més important: fins quan?

Això sí, davant de tot, està la tragèdia personal, que és més important que qualsevol altra cosa i és igual l'equip que anara a entrenar, però aquest és el meu sentiment com a aficionat del Vila-real. Descansa en pau, Manolo Preciado. Tu no ens vas arribar a conèixer, però nosaltres no t'oblidarem mai.