Missatge de benvinguda

Us donem la benvinguda a La Veu Groga, un blog que vol acostar l'actualitat del submarí groguet amb un tret característic propi: el blog és exclusivament en valencià. A hores d'ara, hi ha pocs mitjans escrits que informen sobre el nostre equip en la nostra llengua, i pensem que és necessari que hi haja més presència del valencià en tot allò que envolta el Vila-real CF.

La Veu Groga no és un mitjà professional: les cròniques, notícies i articles els redacta la gent que col·labora en aquest blog, aficionats del Vila-real que volen que el seu equip dispose d'un espai a la xarxa en la seua llengua.

Al blog hi podreu trobar les prèvies i cròniques dels partits del primer equip, a més d'altres notícies importants sobre el club, fotos i vídeos, artícles d'opinió, etc.

Si voleu col·laborar en el projecte o fer qualsevol tipus de suggerència, pregunta o aportació, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres a laveugroga@gmail.com.

ENDAVANT VILA-REAL!

dimecres, 8 de maig de 2013

JO NO EM RENDISC, I TU?

per Jorge Candel

La derrota contra l'Elx va ser un pal molt dur, però
els aficionats groguets  no podem fer res més que
 seguir amb l'equip i no rendir-nos
Falta una setmana perquè faça un any de la pitjor nit que m’ha donat el Vila-real en la meua vida. El colp més dur, més cruel i més difícil d’assimilar i de digerir que m’han donat en aquests quasi 25 anys seguint el club del meu cor. Ni el primer descens a segona amb els Gica, Palop o Moisés, ni el penal de Riquelme, ni qualsevol altra derrota. La nit del 13 de maig de 2012 està gravada en els meus records, per desgràcia, com la pitjor nit de la meua vida, futbolísticament parlant. Aquell descens, tan inesperat com impactant, em va deixar una sensació de buit, de fàstic i de tristesa que mai podré oblidar. Veure familiars i amics plorant sense cap tipus de consol per un sentiment que ens uneix va ser una cosa que, a dia de hui, encara em posa la pell de gallina. Aquella nit, quan ja estava gitat al llit, el cap va començar a donar-me voltes. Quanta raó tenen quan diuen que no saps el que tens fins que ho perds i com, de vegades, una cosa tan difícil d’aconseguir, es torna tan quotidiana que ja perd el seu valor i arribem a menysprear-la o a no donar-li la importància que hauria de tenir. Aquella nit, inacabable per a mi, em vaig arribar a fer una promesa: que mai, passara el que passara en un futur, deixaria d’animar, de donar suport ni de creure en aquest equip ni un sol segon.
Eren molts —els que han tingut la sort de no veure el Vila-real en 2a— els que pensaven que aquest any anava a ser un passeig en barca, un passeig que ens tornaria a primera divisió, tan plaent que fins i tot tindríem temps de saludar a cada pont. Però per desgràcia —i a mode de confirmació per a aquells que ja sabíem el que és la segona divisió— per a aquesta gent, l’hòstia que ens va donar la vida en la primera volta de la temporada ens va deixar a la vora del K.O. De cop i volta vam haver de posar els peus a terra, i vam haver d'entendre que, si volíem pujar, hauríem de patir. Que si volíem pujar, hauríem de baixar de la barca a les galeres per remar tots junts. Que si volíem pujar, hauríem de llevar-nos el vestit de festa i posar-nos la roba de fer faena. Que si volíem pujar, hauríem de deixar de quedar-nos mirant-ho tot amb els braços creuats i treballar tots junts. Com diu la dita, d’un gran mal en surt un gran bé, i aquesta hòstia pareix que ens va unir més a tots.
L'equip ha de deixar-se la pell en la resta de temporada
i no donar per impossible l'ascens
Foto: elmundo.es
Per això jo, a dia de hui, i després del partit contra l’Elx, em negue a rendir-me, i aniré a Alcorcón. Després que entre tots ens alçàrem de l’hòstia que ens vam pegar, després de recuperar la il·lusió i les ganes, ens rendirem ara? No, jo no. Un dia em vaig prometre que lluitaria fins al final. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd i, mentre existisca aquesta esperança, és que hi ha, almenys, un fil de vida. Fins al darrer sospir, fins al darrer segon del darrer descompte. Per cada llàgrima d’ara fa un any en aquella nit fatídica, per reinvertir la historia, pel nostre escut, pel nostre sentiment, pels nostres colors. Ara més que mai és quan hem de fer sentir les nostres goles grogues i estar més units que mai, lluitant fins al final de cada batalla. La invasió a Múrcia ha de servir d’exemple i ha de marcar-nos el pas. I si al final no podem aconseguir l’ascens enguany, jo, personalment, l’any que ve tornaré a renovar el meu abonament amb la mateixa il·lusió amb què ho vaig fer aquesta temporada. Aniré al Madrigal amb les mateixes ganes de sempre perquè, encara que molta gent no ens entenga, no, no estem bojos, ni açò és tan sols futbol. Açò és un sentiment, un sentiment que no es compra ni es ven, un sentiment amb què es naix. Jo vaig nàixer fa 35 anys amb el sentiment groguet a les venes, al cor i amb ell moriré, per això m’és igual amb qui siga, com siga i on siga, però jo no em rendisc. I tu?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada