INOBLIDABLE

Si haguera de resumir tot el que he viscut aquest cap de
setmana en una paraula, seria fàcil: inoblidable.
Inoblidable l’emoció viscuda i sentida, inoblidable tot el
que els meus ulls pogueren captar, inoblidable cada segon
transcorregut durant aquest llarg cap de setmana.

per Jorge Candel

Fins dissabte, quan algú em preguntava quin dia havia estat el més feliç i inoblidable com a groguet, no tenia dubtes: el primer ascens a primera. Perquè era el primer, perquè era una cosa que mai havia viscut. En el segon ascens, la cosa ja no va ser tan especial. Ara, a dia de hui, potser això tinga una explicació. Potser va ser perquè va ser molt seguit, per això. Però ara, després d’onze anys a primera, després de guanyar Intertotos, de veure els millors equips del món i jugadors èpics... Després de tot això, dissabte, quan el col·legiat va assenyalar la fi del partit, no vaig poder evitar ensorrar-me al meu seient i plorar com un xiquet: era un alliberament. Alliberar-se de tanta tensió viscuda, de dos anys de putes misèries en què hem viscut la cara més amarga del futbol, en què el destí i la mala sort s’han acarnissat amb nosaltres, en què només hem viscut penúries, desastres, sofriments, amargors i desgràcies... Collons, ja ens tocava. Ja ens tocava poder mirar cap al cel i cridar que sí, que per fi tornàvem a ser feliços, que per fi tornàvem a gaudir i a viure una gran alegria. Ens l’havíem guanyat a pols, el fet de tornar a poder lluir un somriure a la cara. Dissabte, segons després que el partit acabara, mentre El Madrigal era un clam, no podia evitar que per la meua ment passaren infinitat d’imatges que només feien, si era possible, que m’emocionara més en veure que sí, que estàvem en primera divisió; que sí, que havíem tornat allà d’on mai ens n’haguérem hagut d’anar; imatges del descens, totes eixes persones properes a mi a les que vaig veure plorar, eixa maleïda nit; la imatge de Preciado; les imatges d’enguany; tant i tant de patiment i tanta angúnia; moments màgics, celebracions  èpiques... El que els deia, en una paraula: inoblidable.
Diu la dita que d'un gran mal en surt un gran bé, i crec, sincerament, que tot el que hem viscut ens ha vingut molt bé per a fer-nos una cura d'humilitat i, sobretot, perquè tots ens adonem que no és tan fàcil aconseguir tot el que hem aconseguit, que cal donar-li el valor que realment té. Bona part de l'afició ja s'havia aburgesat, ja s'havia acomodat o, com es diu ací, ja havia «pujat a la figuereta». Crec que ara, després del que vam viure fa un any i després de veure com ens ha costat tornar a tindre-ho, hem de ser-ne més conscients que mai i no deixar que allò torne a passar.